Primer dia: irreverència
No pensava anar. Entre setmana si no és una cosa molt especial se'm fa costa amunt anar a cap lloc per la nit, al dia següent s'ha de matinar i anar a treballar, tot això que ja sabeu. Però un bon amic tenia invitacions per a la inauguració dijous del cicle de teatre Reclam que enguany es feia a Vila-real i al final ens vam decidir a anar.
No va passar res que indicara que era la inauguració, ni un discurset mínim ni un acte de presentació, tan sols la presència del Rector de la UJI, del Regidor de Cultura de Vila-real i alguna personalitat més que no vaig conèixer. Un poc pobre, no?
Poca gent, no arriba a mitja entrada (no sé quants d'ells de pagament) però més de la que jo m'esperava. Es tractava d'una obra de titelles, Apariciones de la companyia Espejo Negro que ja s'anunciava com a provocadora i irreverent. Jo si no recorde malament ja havia vist un espectacle d'aquesta companyia en el Festival de Teatre de Carrer de l'any passat que no em va desagradar.
Potser m'estic fent conservador. ja ho diuen que la gent quan es va fent gran va tornant-se conservadora, però algunes coses de les que vam veure no em van fer ni miqueta de gràcia, em van parèixer fora de lloc. Com a espectacle visual molt bé, és de destacar la diversitat de tècniques de titelles que van utilitzar i l'agilitat dels actors. A mi, que no soc un expert, em va parèixer que dominaven molt bé la tècnica. En quant al contingut em va parèixer molt pobre, un humor groller i fàcil, caient en els tòpics del que es pot burlar un còmic "progre". En definitiva sexualitat, religió i política tot mesclat. Com a exemple, va ser molt ovacionat el fragment on una monja que tenia per ulls uns testicles i per nas un penis feia utilitzar un crucifix com a pistola i matava el colom de la pau. Sí, la radicalitat religiosa utilitza els seus símbols contra la pau, però a mi no em va parèixer de massa bon gust i inclús ofensiu.
A mi l'obra en general em va fer riure molt poc.
Segon dia: poesia
Divendres sí, ja teníem pensat anar a Borriana a veure la companya Bambalina amb l'obra El cel dins una estança. No havia estat mai al teatre Payà i la veritat és que es tracta d'un espai molt interessant.
Els actors principals eren Carme Juan (germana de la coneguda Gemma Juan) i Sergio Caballero (conegut germà del meu amic Gonzalo Caballero). L'obra em va sorprendre gratament pel seu contingut, pel muntatge, per l'escenografia i pel saber fer dels dos actors principals (no de l'actriu secundària que em va parèixer desastrosa). Un d'aquells dies en què ixes de l'espectacle com si caminares sobre els núvols.
Tot comença amb un xic que busca pis i una treballadora d'una immobiliària que li'l mostra. A partir d'ahí comença una relació d'amor que no se sap ben bé si ja ha acabat abans d'iniciar-se o encara no s'ha iniciat quan ja ha finalitzat. Una mescla d'imaginació i realitat on els personatges dialoguen amb els seus somnis. Una història d'amor que s'inicia del no res i es trenca per no res. Dos personatges desitjosos de reprendre la relació però que al mateix temps que sofreixen per no estar amb l'altre ja han iniciat una nova relació que els allunya definitivament. Tot açò en un ambient de colors suaus i amb titelles que com un altre jo actuen per l'escenari complementant i fent més clars els sentiments.
Un plaer per als sentits.
http://www.forogroguet.com/trackback.php?e=303
| Autor | Mensaje |
|---|---|
| No hay comentarios sobre este Post | |