O potser no...

0 [ Permalink ]

Feia temps que volíem anar a Madrid amb un propòsit ben clar, visitar el Museu del Prado. Jo vaig anar fa un temps aprofitant un partit del Villarreal contra el Madrid que va caure en Pasqua i se'm van quedar algunes sales per veure. La meua novia també havia estat però no va poder dedicar-li més d'hora i mitja, un temps molt insuficient. Així que aprofitant un divendres que podíem agafar lliure els dos vam decidir fer una escapadeta.

El medi de transport ni me'l vaig plantejar, no se'm passa pel cap anar a Madrid en cotxe així que vaig buscar bitllets de tren. La sorpresa va ser molt grata, si compres per Internet amb temps el tren pot resultar molt econòmic. A nosaltres ens va costar poc més de huitanta euros els dos anar i tornar, i encara es pot aconseguir més barat. També vaig comprar anticipadament les entrades al Prado per evitar cues. El cas de les entrades és curiós, són més cares si les compres anticipades i val el mateix si compres l'entrada general que si compres l'entrada per a exposicions temporals que inclou també visita a l'exposició permanent. Quan vam anar l'exposició temporal era de Goya i era pecat no anar a veure-la. Però... em vaig equivocar i vaig agafar entrades només per a l'exposició permanent. Vaig cridar immediatament per veure si ho podia sol·lucionar, total el preu era el mateix. Doncs no va haver manera, no me les van canviar. L'opció era anar a partir de les sis que l'entrada era debades.

Una vegada allí divendres per la vesprada, les entrades eren per dissabte, vam decidir gastar-nos uns pocs més diners i entrar amb temps el mateix divendres a veure l'exposició de Goya. No ens vam penedir. Només amb l'exposició de Goya vam dedicar un poc més de quatre hores. Després d'això només quedava anar a l'hostal (del que ja vaig parlar fa uns dies) i descansar.

Al matí següent vam tornar. Van ser quatre hores més aquesta vegada dedicada al renaixement (escola francesa, escola italiana i pintors holandesos i flamencs), i com no, Velázquez. Et podries quedar hores mirant els quadres de Velázquez. Per finalitzar detingudament Murillo i de passada el que vam poder d'escola espanyola i un poc de segle XV perquè ja es feia temps de dinar.

La vesprada la vam dedicar a caminar pel Retiro. Això sí que és un parc. Vam rodar tot el perímetre i el vam creuar pel mig. A la nit no em sentia els peus. Vam veure el llac de les barquetes que tantes vegades hem vist a les pel·lícules, el nou bosc de xiprers en homenatge a les víctimes del 11M, i ens va deixar meravellats el Palacio de Cristal.

Al Retiro, amés estava la fira del llibre, l'hora que vam anar estaven totes les casetes tancades (més de tres-centes), no vam tenir sort. I ja, passant per Cibeles i per Neptuno, a descansar perquè ja no ens sentíem els peus</p>
I diumenge pel matí, plaça major, palau reial i dinar i cap a casa. Un cap de setmana intens però ben aprofitat, i amb anècdotes com l'hostal i la xinesa que recordarem sempre.

Punxeu ací si voleu veure totes les fotos del viatge

Podeu llegir el bloc complet a www.opotserno.com

0 [ Permalink ]

Si l'altre dia comentava que havia comprat a l'ebay una edició en hebreu de Platero y yo, hui m'ha arribat, aquesta vegada des d'Argentina un altre Platero. Es tracta d'una edició de 1939 amb unes precioses il·lustracions a tres colors. L'interior està molt ben conservat encara que les tapes estan un poc menjades per les arnes.

Que m'arribara el llibre ho esperava però no que junt amb ell vinguera un disc. Sí, un LP d'aquells de vinil que potser els més joves, aquells que ja pensen que el CD és una antiguitat, ni saben el que és. És un disc de Walter Yonsky, cantant del que jo no sabia res i ara que he buscat per internet m'he assabentat que va tenir una mort tràgica. El disc, de 1971, es titula Walter Yonsky canta y cuenta "Platero y yo" de Juan Ramón Jiménez, i és exactament això fragments narrats i fragments musicats i cantats de Platero y yo. Una obra realment curiosa i que m'ha fet molta il·lusió. Vos deixe una imatge que he encontrat i que durarà mentre no l'eliminen de la web on s'encontra.



El món d'Internet encara té part d'aquell esperit que regnava fa una eternitat de temps com ara deu anys. Encara té la capacitat de sorprendre. Un món on no existeixen les fronteres i on l'Argentina és com si estigués a l'altre pany del carrer. No cal dir el que passa, ha passat i em va passar amb els argentins a forogroguet. I ara, de sobte, compre un llibre (en realitat és el tercer) i la relació normal d'ací tens els diners, ací tens el llibre, es converteix en un ací tens el llibre i amés aquest disc que crec que et farà gràcia perquè ja m'has comprat tres plateros diferents. I amés miraculosament el vinil ha arribat sencer i l'he pogut escoltar en la meua cadena de música on feia anys que no feia servir el tocadiscs.

(Podeu llegir el meu bloc complet a www.opotserno.com)

0 [ Permalink ]

Per una vegada deixeu-me fer un poc de publicitat que pot ser beneficiosa per als que compreu en ebay.

Els que em seguiu sabeu que compre i venc alguna coseta a l'ebay. Farà cosa de poc més d'un mes vaig comprar una curiosa edició de Platero y yo en hebreu i quan anava a pagar em va aparèixer una publicitat sobre un lloc anomenat kick it back que prometia tornar-me una part del que gastava en ebay. Com per natura sóc curiós em vaig registrar. Des d'aleshores he comprat un parell de llibres més i m'han tornat ja 1,35$. No és molt però això que t'encontres, només has de tenir en compte de no entrar a l'ebay directament sinó a través de kick it back. Així que, per si vos interessa ací teniu l'enllaç.


Recupera diners de les tues compres en eBay

0 [ Permalink ]

Títol: Senyor de les mosques (Lord of the flies)
Autor: William Golding (1911-1993)
Any: 1954
Idioma original: Anglés

Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Edició especial per a la Caixa de Catalunya
Any de l'edició: 1984
Idioma de l'edició: Català
Traductor: Manuel de Pedrolo
ISBN: 84-297-2086-3

Senyor de les mosques em du a la memòria l'època de l'institut. Recorde haver vist circular el llibre. Supose que seria un llibre de moda en aquell temps tenint en compte que Golding havia rebut el Nobel de literatura l'any 83 (l'edició que he llegit, especial per a La Caixa de Catalunya, és del 84). No sé si en algun grup va arribar a ser llibre de lectura obligatòria o, al menys, opcional. Jo no el vaig arribar a llegir. Tampoc no vaig veure la pel·lícula del 90.

Vaig a començar parlant de les traduccions, no de la traducció concreta sinó de les traduccions en general. Aquesta vegada el traductor és Manuel de Pedrolo, escriptor sobradament conegut per aquells que tenen un mínim coneixement de literatura catalana. En principi vaig pensar que era una garantia però he trobat que no. Com moltes altres ocasions m'he encontrat que no entenia coses que m'explicaven en la meua llengua. És un poc difícil de comprendre tot això. Entens les paraules però no entens el que t'estan dient. Traduir no hauria de ser només encontrar equivalents en una altra llengua a les paraules de la llengua original. Això realment seria una molt dolenta traducció i estic segur que no ha estat el cas de la traducció de Pedrolo. L'altre pas és adaptar les expressions, els modismes, les frases fetes a equivalents de l'idioma la que es tradueix. Però hi ha un tercer pas. Una llengua al darrere no du només unes paraules, sinó també una gent i una cultura, una forma, tal volta, de pensar diferent. Una excel·lent traducció hauria d'adaptar no només les paraules i els conjunts de paraules sinó també l'obra en el seu conjunt o aquelles parts concretes que més ho necessitaren a la cultura, a la gent que va dirigida. Seria, potser, una reescriptura de l'original. Segurament l'autor no reconeixeria la seua obra, no reconeixeria les seues paraules, però el lector veí de l'autor i el lector de milers de quilòmetres més enllà tindrien les mateixes sensacions una vegada acabada. o potser no, potser hauríem d'individualitzar més encara les obres i fer una traducció personalitzada perquè cada individu és un món. O potser ja està tot bé com està, que segurament és la veritat.

Ara, després de tot açò, estic segur que ja no hi haurà ningú, dels pocs que pugueu haver començat a llegir que continueu encuriosits de saber el que vaig a dir. Encara que sempre queda esperança perquè d'altra forma no continuaria escrivint. Senyor de les mosques és una al·legoria del món, de la societat. En un món en guerra un grup de xiquets que està essent evacuat apareix degut a un accident d'avió (és abandonat¿?) en una illa deserta. L'home, pur encara (bé, no del tot perquè encara que xiquets tenen records de la seva vida anterior), comença des de zero una nova etapa de socialització. Apareix un líder respectat per tots que comença a organitzar la nova societat amb un únic objectiu, ésser rescatats. Sota ell està el líder dels caçadors, el que podríem denominar un exercit, però que té una principal funció, mantenir un foc encés per alertar un possible vaixell que s'aprope a l'illa. Al costat del líder, que té carisma però no una gran capacitat de raonament, hi ha, en un segon pla, el "porquet", un xiquet gros, covard, amb ulleres que és l'objectiu de les bromes de tots però que és l'únic que té el poder de fer servir la raó.

Tot pareix ideal, però, supose que tots haureu estat membres d'un grup, potser d'una penya, potser d'algun altre tipus d'associació, cultural, religiosa, lúdica... Al principi les ganes són moltes i pareix que anem a menjar-nos del món però després són quatre, i això si hi ha sort, els que s'encarreguen de tota la feina. Això és el primer problema. L'altre són els instints primaris, menjar i si és possible menjar carn. Els caçadors s'obliden prompte del foc i es dediquen a caçar.

La rivalitat entre els dos líders comença a fer-se evident. U ofereix diversió, carn i autoritat. L'altre només la raó. A poc que peguem una ullada pels nostres voltants sabrem qui recolzarà la majoria. Uns xiquets perduts (abandonats¿?) en una illa deserta fugint d'una guerra acaben organitzant una guerra igual de cruel i igual de mancada de raó que la dels seus pares.

La raó en el nostre món, com a la novel·la, està representada per un xiquet gros, covard, amb ulleres i amb una manca total de carisma. Si no estem constantment en guerra és poca cosa menys que un miracle.

Per finalitzar dos aspectes que em semblen curiosos. No hi ha cap xiqueta a l'illa i no es dona cap explicació a la novel·la. Són mínimes les referències al gènere femení en tot el llibre, potser algun record a les mares i alguna al·lusió a xiquetes en to despectiu. Per altra part tots els xiquets són blancs, tampoc és cosa destacable perquè són anglesos, però si hi ha alguna referència als "negres" és també en to despectiu, tractant-los de salvatges (encara que al final el comportament de tots mereix el mateix qualificatiu).

Salvant aquest últim comentari que ens podria dur a elucubracions sobre la ideologia del actor, sense haver aprofundit gens en l'obra ni en la vida de l'autor, em pareix un novel·la de gran qualitat, tots i els problemes ja esmentats amb la traducció. Amés breu, no se vos farà gens pesada.

0 [ Permalink ]

Abans de res donar les gràcies al regidor Hèctor Folgado per tornar a separar el festival de les festes. En festes ja hi ha festes i el festival té suficient entitat per a no ser una activitat més del programa de festes. Han estat quatre dies on Vila-real ha guanyat en vida, moltíssima gent al carrer i moltíssima animació.

Enguany, jo personalment, he viscut un poc més que els últims anys el festival i amés he pogut anar acompanyat. Tampoc és que haja vist molts espectacles, en realitat complets només n'he vist dos, els de les nits de divendres i dissabte. El meu primer contacte va estar divendres al matí, sí he tingut pont, i va ser amb Olé Maestro del grup Les Ejoliveurs. Només els vaig veure un moment, es tractava d'un grup d'animació, músics disfressats de toreros que anaven tocant pels carrers de vianants. Resultava graciós. Després vam veure eixir La cabaña de Pepe de Daniel Raffel, una titella que no vam seguir i vam veure que s'apropava Megànimals de Maduixa Teatre que tenia aspecte d'un altre grup d'animació, però no ho puc assegurar.

Divendres a la tarda també ens vam apropar. Vam arribar als carrers de vianants a les 19:30, estava previst Visa Vis de Trapu Zaharra però vam estar esperant més de mitja hora al carrer major, no érem els únics, i no apareixia res. Quan ja vam decidir marxar pensant que no anava a fer-se l'actuació vam sentir soroll a la Plaça Bayarri. Eren ells, el fullet ens havia enganyat. Encara els vam veure una estona, es tractava d'un banc d'òvuls i esperma. Tenia moments graciosos però passada la novetat ja començava a resultar pesat.

A la nit ens vam apropar al Llaurador. Vam arribar quan faltaven uns vint minuts per a l'actuació i estàvem quasi sols. Després va anar arribant més gent però tampoc va ser una gran aglomeració. L'espectacle era Freaks de Cikaros (Dinamarca). Es presentaven, com diu el títol, com un circ de Freaks, personatges estranys, deformes... Però es van llevar les disfresses i van començar les acrobàcies, corda fluixa, trapezi, corda, cintes... impressionant l'agilitat i l'equilibri dels joves actors. Amés li van donar un to d'humor que feia que l'espectacle fora molt entretingut. Al final oferien cd's i pósters però es veu que la gent no els va acabar d'entendre (ho van dir en anglés) i em pareix que no van vendre res.

Ahir vam tornar a veure Trapu Zaharra, aquesta vegada amb l'espectacle Que passa con tu grassa. Aquesta vegada era un concurs per a elegir un funcionari. Un pare i un fill passaven una sèrie d'absurdes proves. La valoració la mateixa que la de l'espectacle de divendres. Moments graciosos però acaba fent-se avorrit. Per la nit vam sopar prompte perquè volíem anar a l'espectacle previst a Sant Pasqual. Al final ens vam entretenir i vam encontrar lloc a la grada de casualitat. La grua instal·lada prometia espectacularitat i realment va ser espectacular. Els argentins Voalá presentaven Arte Aéreo, dansa i acrobàcies penjats d'una grua a molts metres d'altura. Visualment va ser excel·lent però potser fallava alguna cosa que ho fera més àgil perquè es va fer llarg. La música acabava per cansar, era un aaaaaaaaaaa etern que se't clavava a les oides...

Hui només hem vist una part de Corral Kaos dels locals Scura Splats. Es tractava d'un espectacle més dirigit als menuts. Anaven amb xanques i disfressats de gallines i pollastres. Resultava molt original, les disfresses estaven aconseguides i a la història afegien música i coreografies cosa que ho feia més entretingut. Quan han canviat d'escenari ja no els hem seguit.

Com veieu no he fet un seguiment profund del festival però si comparem amb edicions anteriors crec que ha estat un èxit i com ja he dit al principi un gran encert separar-lo de festes. Ara només cal esperar un any per a la 22a edició.

0 [ Permalink ]

Títol: Operación Shylock
Autor: Philip Roth (1933)
Any: 1993
Idioma original: Anglés

Editorial: Mondadori
Col·lecció: DeBOLS!LLO (380)
Any de l'edició: 2005
Idioma de l'edició: Castellà
Traductor: Ramón Buenaventura
ISBN: 84-9793-755-4

L'anterior va ser un llibre en castellà i ara tocava català, però allà pel gener no me'n quedava cap per llegir a casa en català. Així que vaig haver de canviar les meues costums i vaig buscar en la prestatgeria algun dels que havia comprat últimament. La meua mà se n'anava cap a Rulfo però no hi va arribar. Abans se va encontrar amb Roth. El llibre en realitat no és meu, va ser un regal per al meu germà d'un rei misteriós l'any 2006, però restava ahí encara verge entre els meus llibres. No, no coneixia Philip Roth. Ara sé que Isabel Coixet ha dirigit una pel·licula basada en una obra seua i protagonitzada per Penélope Cruz. I sé que és un autor famós i de prestigi. Però aleshores no el coneixia, o no recordava coneixer-lo. Pel títol, Operación Shylock i per la forma d'arribar el llibre pensava que es tractava d'una novel·la d'espies, una lectura lleugera. Però una vegada, ja al llit, el vaig obrir i vaig començar a llegir les notes sobre l'autor em vaig adonar que era alguna cosa més.

De novel·la lleugera res de res. Al principi em vaig esglaiar, unes quatre-centes cinquanta pàgines en lletra, podríem dir, minúscula no dona molts ànims a algú que pensava llegir alguna cosa facileta. Però conforme em vaig anar endinsant en l'obra em va anar agradant. El tema semblava interessant. Escrit en primera persona, Philip Roth és l'autor i alhora protagonista. Després d'una crisi provocada per l'Halcion, un medicament per ajudar a dormir, Roth té previst viatjar a Israel per entrevistar un altre escriptor, Aharon Appelfeld (que també és real i que tampoc el coneixia, ni el conec). Però li arriben notícies de que un doble seu li està suplantant la identitat a Israel erigint-se en portaveu d'un moviment denominat diasporisme i que pretén que els jueus abandonen Israel i tornen als seus països d'origen que van abandonar després de l'holocaust.

El tema tenia alguna cosa a veure amb els dos últims llibres que he comentat (Memorias de mis putas tristes de Gabriel García Márquez i Viatges per l'Scriptorium de Paul Auster), en els dos d'una forma o altra l'autor té un paper important en l'acció. Tampoc era la primera vegada que llegia sobre dobles, també a L'home duplicat de José Saramago m'havia encontrat una situació semblant. M'atreia la història i així li ho vaig comentar a algú. Però, sempre ve el però, conforme anava llegint anava perdent l'interés. Roth s'embolica en el conflicte entre jueus i palestins i això a mi és un tema que m'interessa ben poc, en una novel·la, vull dir, que s'entenga. I al final se'm va fer molt pesat, inclús moltes coses no les vaig acabar d'entendre, no sé si perquè la traducció no era molt bona, perquè l'autor no s'explicava bé, o simplement perquè jo no ficava massa interés.

Però que a mi no m'haja acabat d'agradar no vol dir que a vosaltres no vos puga agradar, així que vos explique un poc més. Ja sabeu que Roth se'n va a Israel per entrevistar-se amb Appelfeld i que a Israel està actuant un doble de Roth. No cal ser molt llest per endevinar que Roth i el seu doble s'encontraran i es crearà un conflicte. Per altra banda quan Roth arriba a Israel s'està celebrant el judici a John Demjanjuk (també és un personatge real) i amés s'encontra un antic company d'estudis palestí que intenta apropar-lo a la seua causa. També aparaeix un misteriós personatge que confonent Roth amb el seu doble li entrega un xec d'un milió de dólars per recolzar el diasporisme. Interessant, no? Doncs vosaltres mateixos.

He de continuar intentant-ho amb Philip Roth? De moment haurà d'esperar.